Road Trip down south: New Orleans 1406-2106

Hola!!!!!

Teniem uns quants dies de vacances i voliem fer quelcom assequible... per què no anar a Yellowstone??? Ho teniem tot planejat: dies, on aconseguir el material necessari, pressupost, etc. però a l'últim moment una cosa va fallar. Els nostres plans es van veure estroncats quan vem veure que el preu del bitllet del bus que ens havia de portar i tornar havia augmentat en 250 dòlars. Què podiem fer?? Haviem de buscar un altre destí. Entràrem a Google, posàrem en pantalla un mapa d'EE.UU. i per atzar o perquè estava escrit, el nostre dit assenyalà Nova Orleans. Preu del bitllet de bus: 120 dòlars. Ruta: Minesota, Wisconsin, Illinois, Missouri, Tennessee, Mississipi i Louisiana. Durada del viatge: 36 hores. Ja teniem RoadTrip!

Marxàrem el dia 14. Bé, una mica més i no marxem perquè no vem registrar el nostre equipatge i quan ens vem adonar que s'havia de fer l'autobusero no ens volia esperar. Finalment aconseguim embarcar a temps i partirem cap a la ciutat del Jazzzzzzzzzzzzzz! Tant viatge d'anada com el de tornada va ser tota una experiència: 1/ Pels autobuseros: d'enfadats amb aquesta vida i amb la feina que desempeñen i que l'única cosa que ofereixen als seus clients són males maneres, males cares i males paraules (una mica més i organitzem una manifestació de passatgers per expulsar-lo del bus... encara que tots voliem arribar a destí i no ho vem fer), d'alegres i eixerits que van fent bromes per la megafonia quan menys t'ho esperes, d' extremadament puntuals i dic EXTREMADAMENT puntuals que només que et retrassis un momentet dins el WC et venen a buscar personalment, conductors-caps de logística que encabeixen al bus més gent que seients hi han, pels maniàtics que no et deixen fumar a un radi de 5 metres de la porta d'entrada... 2/ Pel tipus de gent amb el que et trobes: gent que ve, gent que va, famílies senceres traslladant-se, gent que mata el temps del trajecte enviant cartes d'amor a un altre passatger, mecànics que arreglen el bus quan aquest s'espatlla, rapers que ceuen que el bus és el lloc ideal per donar-se a conèixer i t'entretenen amb una actuació a les tres del matí, gent que amb els seus roncs et trasllada a la matança del porc, vagabunds que aprofiten cada parada per inspeccionar les escombraries i després et deleiten amb el seu refinat perfum, gent aficionada al debat popular que intenta convertir el bus en el congrés dels dipuats, gent previsora que porta el coixí, un segon coixí per si de cas, la manta, una segona manta per si de cas, gent que està pitjor que tu perque porten o li queden més hores de trajecte,... 3/ Pels llocs que coneixes: per les parades fugaces a Chicago, Memphis, Milwakee o Baton Rouge, per les infinites parades a gas stations perdudes en l'Amèrica profunda en que l'única manera de saber en quin estat et trobes o a prop de quina ciutat estas és mirar les samarretes de souvenir, per conèixer les diferents modalitats de Mc Donalds i la verietat dels seus menús al llarg del Mississipi (gràcies menús de dòlar!!), ... 4/ Perque treus el millor que portes dins: per fer d'infermeres a una pobra noia que se li inflaba el peu sense motiu, per jugar com preescolars amb un llibre de sorollets de l'Spiderman, per portar a la falda un nen durant dues hores gràcies al conductor-cap de logística (that one is for you Queinnec), per aguantar un nen en braços un nadó d'allò més babós mentres la seva mare es fumava el cigarret més llarg de la història, o per entretenir un nen que després t'entreté a tu quan intentes dormir (that´s for you too Quiennec).

Després de 36 hores la FAMILIA (Marianna (la mamma), Yuna and Lali (les figlies)) arriba a Nova Orleans. Les coses que destacaria del voayage són:

1/La climatologia: els que ja esteu familiaritzats amb la meva alta sensibilitat envers el clima i amb les meves acurades apreciacions climàtiques, no us farà cap tipus de gràcia que us digui que a New Orleans un es troba en una zona de clima sub-tropical. Com vaig poder comprobar a l'arribar, les meves companyes de trip no hi estaven gaire familiaritzades i quan vaig fer l'apunt es van fer un fart de riure. No va caler gaire estona perquè paressin de riure i es comencessin a queixar de la calor bochornosa que feia i del fart de suar que ens estàvem fent. Després de ser assotades per dues tormentes tropicals, van reconèixer el valor del meu comentari.

2/Les comoditats: per resguardar-nos de les tormentes poca cosa vem poguer fer (especialment el primer cop), però per fer passar la calor i eliminar la suor dels nostres cossos... què millor que un banyet a la piscina al nostre meravellós hostel?? Puc dir que vem anar a parar al millor hostal en el que he estat. Bar, maquina de vending amb ciarrets i Tampax, diversos ambients exteriors, zona chillout, personal d'allò més agradable i per descomptat... una meravellosa piscina per refrescar-se!

3/La ciutat i la gent: Però si vem quedar satisfetes amb l'hostal, vem quedar encandilades amb la ciutat i els seus habitants. La New Orleans post Katrina és una ciutat que està lluny d'estar reconstruida. Els barris més pobres estan pràcticament destrossats i la zona de downtown fa la sensació d'estar tot just aixecant el cap després del cop. De fet, l'única zona que està en ple funcionament és la zona més turística, la part del French Quarter. Com ens va dir una habitant de la ciutat: New Orleans was broken before the Katrina and know it´s completely broke. Ens va explicar que el govern era molt corrupte, que el sistema educatiu era pèssim i que la gent tenia moltes dificultats per tirar endavant. I si, era una cosa que es podia respirar en l'ambient però nosaltres com a turistes ens vem quedar més amb la imatge d'una ciutat que a més de tenir unes de les cases més maques de les que he vist mai (una barreja d'arquitectura colonial espanyola i francesa i arquitectura local), tenia la capacitat de transmetre al visitant tota la seva essència, tota la seva autenticitat, sense grans riuades de turistes amunt i avall o carrers plens de botigues de souvenirs.

4/Com no, per la música i el ball: perquè allà on vem trobar o més ben dit, formar part de l'esperit de la ciutat va ser als bars, escoltant i ballant la música que sempre forever and ever és música en viu. Per qüestió de sort la primera nit vem anar a parar a un bar situat a Frenchman St., fora de la zona més turística on hi acostuma a anar gent local. Allí vem tenir la oportunitat d'escoltar el primer grup i de conèixer el nostre àngel protector, el Sr. Lee! Quin home! 61 anys i sortint de festa cada nit fins les tantes! Gracies a ell vem poder conèixer diferents locals, la gent i en genreal l'ambient de la zona durant les 5 nits de la nostra estada. L'afegit de tot això és que a més vem ballar com boges (primera vegada que ballava una cosa diferent a música electrònica o pachanga) i que una nit........ vem tenir una jazz session privada i espontània dins d'un bar ja tancat en la que s'hi van anar afegint músics dels bars del costat!!!!!!! Va ser genial, quelcom que emocionaria a qualsevol i que va fer inevitable que ens enganxessim a l'esperit d'aquella ciutat!

Destacaria moltes altres coses del viatge però aquestes són a grans trets les més importants. Ara ja paro perquè si no arribaré a Barcelona i encara estaré escribint...

New York New York 0106-0606

Dear amics,

D’aquí un mes tornaré a estar amb vosaltres… us trobo molt a faltar… Per consolar-me vaig anar a passar uns quants dies a Nova York ;)

Acompanyada de Yuna i George (french people) vaig partir divendres 1 de juny cap a la ciutat que no sabria pas descriure encara que se n’hagin dit milions i milions de coses. Amb els nostres humils trolleys en mà, ens dirigirem cap a la terminal des d’on sortia el vol que aquest cop, cansats de patir imprevistos inesperats amb altres companyies, efectuaríem amb la humil Sun County. Durant el transcurs del vol vem tenir l’ocasió de tastar la humil hamburguesa de formatge de la que no se’n podia distingir el gust del pa del del formatge o del de la carn. La única nota de sabor que es diferenciava en aquell cataplasma era la del pepinillo.... ecs.... per sort, la simpàtica i humil hostessa em va servir un meravellós suc de tomàquet que a falta de sal i pebre em va barrejar amb bloodymary.

A la tarda, i amb l’estómac en més bon estat del que pugui semblar (a aquestes alçades i gràcies a la saludable dieta americana podria menjar ferros que ni m’he n’adonaria) arribàvem a Nova York. Humils trolleys en mà ens dirigirem cap a l’humil apartament que ens proporcionaria humil recolliment durant part de la nostra estada. La morada en qüestió fou fàcil de trobar; tan fàcil com trobar l’edifici de la borsa de Wall Street o la zona zero. Bàsicament l’humil apartament es trobava al costat de la borsa de Nova York, escenari del crack que anys enrere va causar l’ensorrament dels mercats de més de mig món, i a pocs minuts de la zona zero, escenari de l’ensorrament més històric del que portem de segle. Dear amics, durant tres nits, tindríem el privilegi de reposar els nostres humils culs a l’apartament B del pis 14 del número 37 del carrer Wall Street al cor de Manhattan, que pel que ens va dir una veïna que tindreu la oportunitat de conèixer més endavant, costava 5000 dòlars al mes. Sona bé no? Doncs encara s’hi estava millor: cuina totalment equipada i amb menjar, cafè de Sumatra i ampolla de vodka; barra americana amb tamburets; menjador amb TV cable, DVD, sofà llit; dos lavabos amb tovalloles, sabons i assecadors de cabell; dos habitacions amb llits de matrimoni, TV cable, radio despertadors. La veritat es que venien ganes de veure Nova York des de la finestra, vodka en mà i gaudint del fantàstic aire condicionat. Per mala sort, part de l’edifici estava en obres i no vàrem poder gaudir de l’SPA privat o de la terrassa privada a dalt de tot de l’edifici, encara que ben mirat millor tu, perquè sinó definitivament jo no visito Nova York.

Malgrat l’enorme confort, aquell vespre vem sortir de l’apartament per anar al súper a comprar cosetes que ens faltaven i ja de nou a l’humil apartament vàrem fer una sangria d’allò més glamurosa per celebrar la joia que ens omplia el cor. He de reconèixer que no vaig quedar gaire impressionada en aquell primer contacte amb la city... em va semblar una mica freda i bruta... encara que no vaig trigar gaire en canviar d’opinió!

L’endemà al matí ens llevàrem, ens férem unes humils torradetes amb mantega i ens preparàrem per un dia intensiu de fer de turistes: ferri cap a l’estàtua de la llibertat, visita a la illa, ferri cap a la illa del costat (que no recordo com es diu ), visita al museu, ferri cap a la ciutat, zona zero, caminem Broadway amunt (51 mançanes) fins a l’Empire State Building i allí ens quedem fins que es fa de notte. Bello bello! Un cop em fet les fotos pertinents cap avall, parem a un taxi bici, acordem un preu raonable i d’aquesta manera tan glamurosa arribem a Times Square. Rondem per allà una estona i decidim tornar a la humil morada no sense abans comprar unes ampolletes de rom i whisky. Pillem la taja de la vida i estem fins les sis del matí recordant cançons dance dels 90, a la Sabrina de Boys boys boys (si teniu la oportunitat de veure el videoclip a YouTube no us el perdeu que no té desperdici), a la Xuxa (descobreixo que no era francesa) i al petit Jordi (algú el recorda?). També tenim temps per dedicar part de la nit a ballar la omnipresent Macarena, el toma que toma yo tengo un novio i el toro enamorado de la Luna {com podeu suposar, per una nit vaig deixar a un costat la meva missió d’expansió de la cultura catalana}. De fet no parem per voluntat pròpia sinó que és la nostra estimada veïna qui pica el timbre i ens diu que parem ja amb la Macarena dels nassos perquè l’ha sentida sencera tots els cops que l’hem ballat. A les seves ordres. En aquest punt el meu cor ja estava totalment entregat a la ciutat de NY!

Tot el que vem fer dissabte no ho vem fer diumenge. El galdeboi (com s’escrigui??!!) o ressaca de diumenge era tremendo i teníem clar que aquell dia no donàvem per gaire. Vem atravessar el pont de Brooklyn fins a Queens i allí vem pillar el metro fins a Chinatown. Si el Chinatown de San Francisco es pot considerar un micromón dins de la ciutat, el de Nova York és un macromón amb micromóns adjunts com el de Little Italy o Little Tokyo. De debò sembla que un hagi estat transportat a Xi’an: la gent, les botigues, el tipus de productes que venen, etc. Fins i tot els cartells de publicitat i les senyals de tràfic són en xinès!! [Do we have something like this in Spain... ?? We still have to learn...] Conscients de que el que necessitàvem per recobrar-nos era un bon soparet, vem comprar peix fresc en una peixateria de Chinatown (primera peixateria que he vist a U.S.), i cap allà a les 9 vem anar a l‘apartament a cuinar-lo: ceba, tomàquet, all, patates,, vi blanc i al forn......mmmmmm! Mentre esperàvem plàcidament a que el nostre humil menjar estigués a punt va sonar el timbre. De nou la veïna reclamava la nostra atenció, però aquest cop no venia sola... agafat a coll portava el seu gos estil pequinès:

-Hola.
-Hola.
-(Abans de que tingués temps de dir res) Ens sap molt greu lo d’ahir a la nit.
-Ja a mi també. Vaig sentir tota la Macarena. Espero que avui no torni a passar el mateix.
-No per descomptat que no.
-Jo encara ho puc suportar, però és que ell, quan sent sorolls (mirant al gos) comença a bordar, em puja al llit, em passa per sobre i em llepa la cara i no puc dormir.
-Ah...
-I jo no estic pagant 5000 dòlars al mes per sentir soroll.
-No clar...
-Jo vull silenci.
-No pateixi, aquesta nit no causarem cap més problema.
-No, no, ara. Vull dir que no vull sentir res des d’ara mateix... les parets són molt primes i el gos es posa nerviós.
-Ah...
-De debò, no vull sentir res.
-No ehem... es clar, es clar.. intentarem fer esforços perquè així sig..
-No. HEU DE FER esforços d’acord? Bona nit.
-Bona nit.

Cada paraula que aquella dona deia era com un punyal llençat en contra nostra. Darrera la seva aparença apacible s’amagava una criatura disposada a arrancar-nos la pell a la mínima que no li responguéssim afirmativament a algun dels seus manaments... Clar està, el peix ens el vem menjar a l’habitació i en breu vem anar a dormir.

Al següent dia ve marxar el George i vem haver de deixar la nostra humil morada... ahhhhhhh! Més tard la Yuna va marxar a Princeton. Tenia 24 per mi soleta a Nova York. Després de la nostra glamurosa estada a l’humil apartament, ara em dirigia a l’hostal en el que m’acolliria aquella nit: un fantàstic i luxuriós racó de món situat al barri de Harlem on hi habitaven unes rates de mig metre de llarg i on compartiria habitació lavabo i dutxa amb 11 habitants més d’aquest planeta. Sorprenentment vaig sobreviure a aquell excés de comoditats i l’endemà ja em trobava en disposició de tornar a fer un intensiu de turisme: camino fins al nord de Central Park per 5th Ave., vaig al Metropolitan, canvio a Madison Ave. ( botigues màximament glamuroses estil Chanel, Prada, Carolina Herrera, etc), vaig a la galeria Leo Castelli, a Central Station i visito el ja tancat CBGB. Després em retrobo amb Yuna i agafem un ferri cap a Staten Island que ens permet apreciar la skyline de NY a la nit. Finalment ens dirigim a un segon hostal on aquest cop passarem la nit, s’ha de dir, no tan luxuriós com l’anterior.

L’últim dia el vem aprofitar per anar al Bronx i després jo vaig anar al MOMA. Ahhhhhhhhh quina ciutat!!!!!!!!! Sempre en moviment, sempre passant-hi alguna cosa a tot arreu, rius i rius de gent a totes les travessies, mils i mils de colors diferents, plena de contrastos, blablabla. El que més m’agrada de tot és que cada vegada que vaig a una gran ciutat em sento una mica com a casa... sento que la gent s’assembla més al que jo estic acostumada pel fet de viure a Bcn... i també me n’adono de lo maca i genial que és la nostra ciutat!