el Malson, el Somni i el Pla

...primer el malson

No hi ha res més salvatge que un divendres abans de vacances a l'escola. És un dia en que es dóna per suposat que els nens no es troben en l'estat mental adequat per a poder aprendre alguna cosa. La missió del professor en aquestes circumstàncies és de pura contensió de la fera. Crec que haurien de deixar-nos anar equipats amb un fuet o artilugi de l'estil.... però pel que es veu és il·legal. Així doncs, allà està el professor, com un ninotet de drap exposat a la fúria d'irracionals criatures que l'únic que volen és sortir a ventilar les púberes hormones a l'aire lliure. Per acabar-ho d'adobar la professora de geografia no hi era, així que vaig haver de teach by my own la segona i la sense-preu última hora.
És curiós. Recordo perfectament l'eufòria de l'últim dia de classe abans de vacances... era l'últim tram de trimestre, com l'últim moment de patiment que enacara feia més sucós el que venía a continuació. Això provocava una acumulació d'excitament a nivell personal i a nivell classe que s'autoalimentava i creixia a mesura que passaven les hores. L'escola al complet es convertia en una bomba a punt d'explotar... i ho feia (i tant si ho feia) quan s'acabava l'última classe i sorties al carrer i per fi podies saltar d'alegria entre el pol·len i tota la pesca primaveral. Pel professor també és així encara que de manera inversa: mentres les bestioles excitades s'esmeren en el·ludir qualsevol norma que els impedeixi expressar el seu estat eufòric, al professor se li encomana la titànica missió de fer complir les normes més rectament que mai, cosa ja difícil de cumplir en el dia a dia de l'escola pública nordamericana. Però per fi arriba el moment que semblava que no arribaria mai... per fi sona el timbre. Ara la feina grossa és pels conductors d'school bus (hehe). Sota el seu càrrec tenen un grapat d'adolescents de primer i segon any en alarmat estat de descontrol. Posar-los al bus és com tornar a engabiar feres famèliques a les que ja se'ls hi ha deixat probar una mica de carn. Arrenquen els motors i se'n van. Al seu pas, com si hi hagués hagut una guerra: útils acadèmics, pintes, llaunes, peces de roba... but finally It's over!

ara, el moment del somni somiat!

Els que tendeixen a entendre la vida com el pagament d'una suposada culpabilitat originària (per cert, felices Pasqües) entendran que creiés oportú donar pausa a les meves accions redemptores al considerar que divendres m'havia assegurat un raconet al cel. Els que entenguin la vida com un cicle d'etapes que es van repetint però en diferents formes -vull dir a modo estacional, en que sempre es repeteixen els mateixos períodes però sempre de manera diferent cada vegada- entendran que després del patiment del divedres el que toca després és una fase de felicitat absoluta. [Escribint aquestes vajanades me n'adono que el global warming alterarà de manera essencial aquesta manera de veure la vida. Així que per als que pensen la vida estacionalment però a la vegada són conscients de la nostra activitat productivo-devastadora sobre la Mare Terra, diré que què collons tu, a viure que són dos dies! !]
Total. Que San Francisco m'esperaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!

el pla

Sense entrar en masses consideracions dic que per aconseguir que un somni es faci realitat es necessita un pla. Doncs bé, teniem un pla i tot va funcionar a la perfecció. Vem anar (Yuna i jo) a SFco i la vem gaudir com unes camèliques. Aquí el relat del pla i consecució del somni:

Avió. Merda per mi. Retràs d'una hora. Si mai teniu la oportunitat de volar amb NorthWestern Airlines no l'aprofiteu. Quatre hores més tard... arribo a SFco. La Yuna ja és allà així que ens trobem directament a l'hostal. Check-in. Encara que l'hostal es digui Amsterdam està decorat a l'anglesa amb aquelles terribles tapisseries de flors a les parets. Sigui com sigui s'hi respira quelcom d'europeu...mmmmm... com tornar a estar a casa.
Comencem a rondar per la part del centre, el Finantial District i una part del port. De seguida comprobem que farem cames i cul... ja sabeu, pujada amunt baixada avall. Som preses d'èufòria compradora de souvenirs cutres i barats a Chinatown. D'entre les múltiples opcions, samarretes d'I love SF i Hotel Alcatraz. Afortunadament refrenem els impulsos consumistes fent el gran àpat a un xino no-us-ho-creieu-lo-barat-que-era. Birreta a pub de mala mort i cap a l'hostal a beure l'ampolleta de vi que ens hem regalat. Compartim vinillo amb un anglès i un americà. Conversa que no porta enlloc i que a mesura que buidem l'ampolla va degenerant. Parlem dels plans i dels somnis. Trincotrinco i a dormir que demà tenim feineta per fer. Amb una mica més de mig dia hem pogut comprobar que SFco té allò que se'n diu caràcter propi, vull dir que és diferent de la majoria de les grans ciutats americanes en que tot s'organitza al voltant d'edificis gegants fets de ferro i vidre. A SFco no tens la sensació d'inmensitat i de distàncies gegans que tens a altres ciutats. Els edificis són més baixets, de colors, és una ciutat molt llumimosa i càlida on et dona la sensació que tot et queda més a mà. De passada sigui dit, fantàstica ciutat per fugir del clima minnesotià!

El segon dia va ser el dia estrella sens dubte. De bon matí ens fem uns sanvitxos ;) i ens n'anem a buscar unes bicis que haviem llogat per avançat el dia anterior. Passem el dia dalt de la bici. En tot l'any no havia fet tantes hores de físic. Fem tota la part de la costa de la ciutat, creuem el GoldenGate (ahhhhh!!!!), seguim la costa i anem a parar a una península anomenada península Tiburón. Quina cosa més glamurosa per favor!!!! Botigues caríssimes però amb really good stuff, gent elegantíssima i moreníssima, restaurants a peu de mar en plan bien... s'ha de dir que desentonàvem una mica amb la bici, la rinyonera i la motxilla però com a mínim ens començavem a posar morenetes. M'ofereixo i els hi faig una foto a uns bascs vestits de Chanel (a la fi em trobo uns espanyols!). Com que els sanvitxos no ens havien acabat de saciar del tot ens interroguem sobre la possibilitat de fer un mos a un dels restaurants... les ganes de menjar peix fresc al cap de mesos de no fer-ho ens ceguen i poden més que la nostra consciència econòmica. Entrem al restaurant en qüestió i ens diuen que la cuina no està oberta encara. Gràcies. L'organitzador dels horaris del restaurant acaba de salvar-nos de la ruina absoluta. Encara envoltes de l'esperit glamourós del lloc decidim agafar el ferri per tornar. Passem per davant Alcatraz, veiem unes quantes foquetes i arribem a terra de nou. Anem a tornar les bicis i com aquell qui no vol la cosa ens plantem al Fisherman's Warf (part del port de SFco), entrem a un restaurant tipus el rincón de Pepe i ens menjem un llenguado. A la taula del costat, un matrimoni de catalans amb filla inclosa fent una mariscada. Els hi desitjo bon profit i comentem que com el peix de casa res tu! (a la fi trobo uns catalans amb qui compartir la nostra superioritat cultural!). Ara ja podem anar a dormir tranquil·les.

Tercer dia caminem caminem caminem. Sense una guía som capaces de fer coses increïbles, especialment gràcies al meu sentit innat de l'orientació. Al matí anem a SFMOMA i resulta que és l'únic dia del mes que és gratis. Després de menjar els nostres sanvitxos del dia ens n'anem al barrí llatí de la Misión. Arribar i moldre. En un obrir i tancar d'ulls i sense buscar-ho anem a parar a un carreró conegut com el carrer dels murals, on totes les parets estan pintades o decorades amb...murals. Seguidament emprenem la marxa cap a Castro, paradís de gays i lesbianes. Tot a mida. Llibertat absoluta. Quina cosa més fantàstica. Fent una birreta el cambrer ens informa de la possibilitat d'anar al punt més alt de SFco per fer una foto en plan panoràmic. Agafem el bus i doncs això, anem cap al punt més alt situat al barri de TwinPeaks. Uns japonesos ens fan una foto, nosaltres fem la foto als japonesos i cap avall de nou. Agafem el mateix bus i ens porta al barri on s'originà el moviment hippie (que ara no recordo com es diu). Buscant un bar on fer una altra birreta trobem una botiga de música increïble. Mai a la vida havia vist quelcom semblant. La primera hora me la vaig passar herrant per la botiga sense mirar res concret. Hi havia tanta cosa que no sabies per on començar, la mirada se't perdia entre els munts i munts de CD's que tenia aquell lloc. Després de fer el pardalet una estoneta, trobo una zona amb cents de cents de CD's entre 1 i 5 dòlars. Vayaaaaaaaaaaaaaaa!!! Com una cosaca!!! Sortim CableCar Hostel Check-out i cap a l'aeroport.

Quina ciutat més geniaal!!!!! Una setmana després i encara estic amb la morrinya i és que em vaig enganxar a SFco. De fet, quan estavem a punt d'arribar a Minneapolis, jo encara pensava que estaba a SFco. En un moment donat del vol vaig obrir els ulls i tot era fosc i silenciós. Acte seguit em vaig començar a cagar en NorthWest Airlines i en la seva impuntualitat. Vaig despertar al passatger del meu costat per preguntar-li perquè no estàvem volant però no vaig entendre què em deia. Vaig decidir deixar de queixar-me i tornar a tancar els ulls. De fons vaig sentir que la Yuna deia algo com It's freezing outside, It's only 17ºF, al que jo li vaig respondre but we are still in SFco... Lali, what are you talking about?? Aquí va ser quan vaig abandonar l'estat de letàrgia en el que em trobava inmersa i vaig tornar al món real: tornàvem a ser a la freda Minnesota. A fora nevant i nosaltres amb jaquetetes primaverals. Per desgràcia la meva estada prolongada a SFco propiciada per la companyia aèria va ser un somni, però per sort els tres dies anteriors van ser d'allò més reals! Per recordar-ho, uns quants souvenirs que he de confessar que vaig acabar comprant i la primera muda de pell de l'any.