...what happens in Vegas, stays in Vegas... (amb el teu permís Sílvia)

Hola folks! Resulta que fa una setmana jo estava a Las Vegas. Si si. Allí estava jo. I ara estic aquí, de retorno al fred, al cole i a la rutina diària. El que llegireu a continuació (si teniu paciència) és el relat d'alguns dels events i experiències que vem viure en aquella city. He anat escribint trossets dia si dia no i avui finalment ho acabo. Just, perquè per aquí està arribant una snow storm que durarà fins dilluns al matí. Espero que no se m'emporti el vent glacial. Gooooshhh!!! Desitgeu-me sort. Us deixo amb el relat:

Abans de partir cap allà, m'havien advertit que "what happens in Vegas stays in Vegas..." i qui ho hagi dit té tota la raó del móooooooon!!!!!! Quina locura! Va ser plantar el peus a Nevada i veure, entendre i viure en carns pròpies les mil i una llegendes que expliquen d'aquest lloc únic en el món! Vaig anar-hi (pels que no les coneixeu) amb la Sra. Mireia i la Sra. Sílvia, dues velles conegudes de Calella amb les qui acostumo a compartir tajes destacables during summertime. Vaja, unes liantes amb les que la festa estava assegurada! Esquenes cobertes!

Jo que treballo tant, em vaig veure justificada moralment per demanar uns quants dies de festa al cole i me'ls van concedir... i el mateix van fer les dues altres pendones...així que vem marxar dimecres al matí. El plan era el següent: la Miri sortía de Bismark i arribaba a Las Vegas a les 13 i les dues restants sortiem de Minneapolis a les 11.30 aprox. i arribavem a destí a la mateixa hora. Vaja, que estava tot calculat al mil·límetre pero ja se sap que hi ha una cosa que es diu realitat que fa que fins i tot els plans més ben traçats no funcionin béeeeeeee! La cosa es que per unes persones primer i per unes maletes després, l'avió no es va començar a moure fins a les 12, i quan ja estàvem a la pista a punt d'agafar embranzida, ens van comunicar que hi havia quelcom elèctric que no funcionava degudament i vem haver de tornar a la gate fins que arreglessin el problema. Total, que vem estar dins l'avió sense moure'ns de lloc com tres hores fins que ens van comunicar que no podien arreglar el problema i que canviavem d'avió. Torna a sortir, torna a buscar la gate, torna a esperar fins que et cridin, torna a fer cua, espera a que et tornin a revisar el passaport i el bitllet, torna a instalar-te, torna a esperar maletes, torna a veure les indicacions de les hostesses, torna a rebre les salutacions del pilot....uf! Vaya inici tu! Finalment vem enlairar-nos i a les 17 hora local arribavem a Las Vegas (eren les 19 hora Minnesota). I la Miri?? Per sort haviem pogut trucar abans per avisar-la i ja havia anat tirant cap a l'hostal. Després del vol intercontinental que vem fer (perquè realment ens hi vem estar moltes hores), jo no em vaig veure capacitada per agafar maletes, dos busos i arribar a l'hostal. Total, que no va ser difícil convèncer a la Sílvia i vem agafar un taxi.

La carrera fins a l'hostal va ser la primera oportunitat d'entrar en contacte amb l'ambient Vegas. De fet abans, mentres la Sílvia estava a la cinta corredora esperant les maletes, jo vaig sortir a fora a fer un piti i sorpresaaaaaaa: un munt de gent fumant a fora i en màniga curtaaaaaaaaaaaaa!!!! Vaig compartir cigarret i fruir del clima temperat amb una dona que es dedicava a la màgia i amb un home que era dissenyador de vestits de núvia....en fi, gent pròpia del glamour LasVegas. Tornant al taxi... trànsit espès, palmeres (de fet semblava que hi hagués d'haver el mar per alguna banda), cotxes luxosos, limos, llumetes, gent pel carrer ahhhhhhhhhhhhhhhh haviem arribat a Las Vegas!

Quan vem arribar a l'hostal la Miri ja havia fet relacions socials. Havia conegut la penya amb la que passariem els pròxims dies...els que serien els nostres veïns i companys de festa i sorpresaaaa... n´hi havien un parell que eren madrilenyos i que estaven vivint i fent veure que treballaven a l'hostal... cosa que ens va facilitar bastant les coses! La resta de LatinoAmérica (Costa Rica, Mèxic, Argentina), d'Alemanya, d'Isrel, de Dinamarca ("la llunàtica"), de Canadà i como no, ameircanoos.

L'hostal estava situat "al barrio de las putas i de los yonkis" (cito literalment un home que va salvar la vida a la Miri quan s'encaminava cap a l'hostal per primer cop). Vamos, que si no era el pitjor barri de las Vegas era un dels més chungos. Perquè us en feu una idea, cada dos minuts (sense exagerar) se sentíen sirenes de cotxes de poli, i la penya que caminava pel carrer es veia clarament que podía ser de tot menys un transeunte común. De fet, si vem passar tres cops per un dels carrers que portaven a una zona on hi havia una mica d'animació, tres vegades estaven detenint a algú! El que em va fer gràcia va ser que un dels cops el delinqüent estava rodejat d'homes amb malles i paquets marcats... mmmmm ...quina detenció més digna i excitant...heheh al més pur estil PacificBlue!

Hi havien però dues coses bones d'estar a la zona on estàvem: 1/ a tres mançanes teníem el que coneixen com l'antic downtown, on hi ha part d'un carrer (del carrer Fermont) que està tot cobert i on hi han casinos i botiguetes de souvenirs i alchooooool obertes 24 hores!!! Que diferent que era allò de Minnesota! La primera vegada que vem anar allà jo em vaig quedar molt impressionada, pero despres vem entendre que allò no era res en comparació amb els grans casinos de l'Strip! De fet en aquests casinos (els + barats) podies aconseguir xupitos de tequila a 1 dòlar i margaritas a 99 cents. i la mínima aposta a les ruletes era de 4 dòlars... cosa que no estaba tant malament. 2/ A mig camí entre Fermont i l'hostel hi havia un club que era conegut com el BeautyClub, que era d'allò més fancy! Música electrònica, cubates a 4-5 dòlars, es podia fumar a dins, i el més curiós de tot era la gent....vestits amb peces arrapades, tots engominats i amb els cabells tirats cap a un costat...hehehe....el que he dit, d'allò mes fancy!

Si Las Vegas es coneix com la ciutat que mai dorm (com diu la Sílvia al seu fotolog) és perquè gairebé tot està obert 24 hores i perquè realment el que val la pena és passejar-se pels carrers del centre quan és de nit i les llums estan enceses. De fet estic convençuda que hi ha molta més gent als carrers (tant peatons com cotxes) durant la nit que durant el dia. Segur. El carrer de l'Strip, del centre, es impressionant. Està ple de grans edificis caracteritzats segons el tema que van elegir quan l'havien de construir. Per exemple, les façanes exteriors dels diversos edificis del Venetian reflexen perfectament l'arquitectura típica de Venècia. Si no fos per un excés de neó, per la gent que parla en anglès, per la Torre Eiffel que tens a un costat i l'Empire State que tens a l'altre, et semblaria que estas a Venècia de debó! Aquests edificis son a la vegada luxosos hotels, casinos (aquests bastant més cars) i centres comercials..... tots comunicats entre ells i como no, oberts 24 hores! (perdoneu la interrupció, però a que la foto aquesta d'aquí a dalt-esquerra sembla que estigui feta de dia??? Doncs no, la foto és de l'interior del centre comercial del Venetian!!! El sostre, evidentment és fals!!!!Però els gondoleros no eh?!! Quines coses tenen aquests de LasVEgas!).

Per molt que estigués allà, tenia la sensació que la meva ment no podia arribar a abarcar lo gran que és allò. Com a mínim a mi, i crec que a aquelles mosses també, ens va impactar molt. Prova d'això és que quan vem baixar del bus per primer cop i ens vem trobar amb el Venetian al davant, les tres vem començar a fer fotos indiscriminadament com si allò s'anés a moure de lloc, com si allò se'ns anes a escapar de les mans d'un moment o altre... llestes de nosaltres vem fer tantes fotos que gairebé ens vem quedar sense bateries a les cameres...però en fi, diguem que aquest fet es mantindria en línia amb el comportament general que vem tenir els dies que vem estar per allí.

Jo sabia tres coses de Las Vegas abans d'anar-hi. A/ Que era una ciutat artificial construida al mig del desert. B/ Que anava gent a casar's-hi. C/ Que si caminaves per allí podía ser que veiessis a la Marilyn o a l'Elvis. A/Doncs bé, quan t'acostes a la ciutat amb l'avió pots constatar perfectament el fet de que la ciutat està enmig del no res, veus clar que ningú amb dos dits de front hauria construit una ciutat allà, allunyada de tot recurs natural a part del Sol, si no fos per fer el que van fer; Las Vegas no és una ciutat nascuda de la necessitat de supervivència, és una ciutat nascuda de la necessitat de passar-s'ho bé. Com a turista creus o vols creure que estas en una ciutat pero realment estas en un parc temàtic on paradoxalment, t'adones de que moltes locures es poden fer realitat. B/ Sips. Si estas per allà i t'agafa el rampell de casar-te ho pots fer. Natres vem veure de passada les capelletes on podies contraure portser el matrimoni més curt que puguis immaginar i vem veure una parella de nuvis dins d'una botiga de souvenirs on també venien wisky... després ja recordo poc heheheh! C/ Sips. I això crec que va ser un regal per mi. La combinació perfecte. Vaig cantar amb l'Elviiiiisssssss!!!!! Encara que fos un karaoke a l'aire lliure al mig de l'Strip i l'Elvis no sigui tan guapo vist de prop l'experiència va valer la pena. Sobretot perquè vem aconseguir que la gent s'animés i es posés a ballar al nostre ritme... ja sabeu... "Macarena tiene un novio que se llama, que se llama de apellido Vitorino"... [felicitar de passada el nivell d'espanyol del rei del rock]. Però per moltes coses que un sàpiga de Las Vegas ha dánar-hi per comprobar que són totalment veritat i jo diria que millors...

En fi. Paro d'enrrollar-me. Com podeu comprobar va ser una experiència genial. Jo crec que ens va quedar a les tres la sensació de no saber di haviem viscut un somni o ho haviem viscut de debó...però ens ho vem passar igual de bé. Podem dir que va ser una experiència made in Vegas!

Ale!

viure en un congelador

Ei! Doncs des que vaig retornar als u.s. m´han passat bastantes coses però res tan EXTREM com el que vaig fer el cap de setmana passat no l'altre! Us explico: aquesta setmana farà dos divendres va començar a fer un fred de la òstia (amb perdó). Si fins aleshores haviem estat a uns -10/-15 la màxima d'aquell divendres va ser de -20. De fet van estar a punt de suspendre l'escola perquè hi han alumnes que no tenen pasta ni per comprar-se una jaqueta. Perquè us en feu una idea, l'activitat preferida de la gent era tirar aigua bullent a l'aire i comprovar com abans d'arribar al terra ja s´havia gelat...de fet deien que feien nevar. En fi, doncs en aquest dia tan indicat, servidora, part de la meva host family i l'Amity francesa que treballa amb mi (Yuna) vem fer maletes i ens en vem anar a ice fishing! No és que haguessim escollit aquell cap de setmana expressament però com si ho haguessim fet. A més, no us penseu que l'ice fishing és qüestió d'un vaig-i-torno ràpid heheheh...
Vem marxar divendres matí i després de sis hores de conduir direcció nord (i no sortir de Minnesota) vem arribar al Red Lake, que es troba a poc més d'una hora de la frontera amb Canadà. Allí ens hi vem estar fins al diumenge al migdia...brrrrrrrrrrrrr...només de recordar-ho ja m'agafa fred! Abans d'entrar al què era pròpiament el llac vem fer una parada a una mena d'àrea de servei on vem comprar les llicències de pesca i els peixitos petitons que poques hores més tard decapitariem per col·locar als extrems dels nostres hams. En aquella àrea de servei vaig tenir el primer contacte amb el tipus dámbient en el que estaria envolta els pròxims tres dies: caps d'animals dissecats a les parets, fotos de gent amb peixos enormes, camises de quadres, gorres, cerveses, la omnipresent bandera americana i furgones amb enganxines de ties en boles...havia entrat al món dels RedNeks.


Un cop abandonada lárea de servei i amb ella, la última oportunitat de pixar en lágradable escalforeta de quatre parets i un sostre, vem entrar a dins del llac. Jo patia perquè aquí cada dia hi han notícies al diari de penya que mor perquè se´ls hi trenca el gel i cauen a láigua, però em van tranquilitzar dient-me que hi havia suficient gruix com per que pogués aterrar-hi un avió. Així doncs, sense baixar del cotxe però amb els cinturons descordats, vem començar a avançar (conduint) sobre el gel fins que al cap d'uns 15 minuts vem arribar al nostre campament base. L'anomenat campament base consistía en dues casetes (dues perquè erem 5 mascles crescudets i dues femelles) de no sé ben bé quin material separades entre sí per uns 50 metres de distància: a la gran hi havien 5 lliteres, calefacció de gas (propà?), un forn i onze forats a terra deu dels quals eren aptes per pescar. A la petita hi havia una llitera, un radiador i 7 forats a terra 6 dels quals eren pescables.

Cadascú va deixar les bosses a la caseta que li pertocava, vem treure les canyes, vem decapitar els primers peixitus i apa, a pescar. He de dir que en aquest em vaig decepcionar una mica, no per les nul·les comoditats de les estances (ja me n´havien avisat) sino perquè va ser arribar i moldre, vull dir que va ser entrar a les casetes, deixar les bosses, preparar les canyes, els ràdars, seure en una cadira davant dún forat i venga. Suposo que jo en aquell moment vaig veure que amb cinc minuts ja n´hauria tingut prou... però encara em quedaven dos dies sencers dáguantar canya. Evidentment la possibilitat d'anar a donar una volteta a fora era impensable....a la primera nit estavem a -49 F incloent sensació de fred del vent (que és molta i més al mig dún llag gelat en un estat on no hi ha cap muntanya) que em sembla que ve a ser el mateix amb C. De fet, cada vegada que algú obria la porta de la caseta entrava vent i tot de pols blanca...com si es tractés dún congelador, amb l´'unica diferència de que segur que en el congelador de casa s´hi està més calentet. Deien que no et podies estar més de 5 minuts seguits a fora si no volies que la pell se't congelés de debó....jo una mica més i m´hi quedo varies vegades...tot sigui pel tabac...així porto la mà ara... En una ocasió vaig anar d'una casa a láltre amb una ampolla dáigua a la mà. Quan vaig sortir de la primera casa láigua estava en estat líquid però quan vaig arribar a la segona casa dos minuts després, láigua estava totalment congelada.

Però el pitjor de tot va ser el pixar i el dormir. El forat del lavabo quedaba tancadet entre quatre fustetes plenes d'escletxes per on el fred i l'aire hi circulaven en tota llibertat. En la primera nit em pensava que el vent se m'emportava perquè se´m va obrir la porta mentres estava fent el pipi de bona nit. Jo estava concentrada en encertar a la bossa que hi havia a dins del forat (perquè la Yuna no tinués un mal moment després), sense cap tipus de llum i amb el cul destapat i de sobte una claror, un estrèpit....tenia als meus peus el fantàstic RedLake!!!! Abans he dit bona nit? Innocent de mi.... ja us he dit que a la caseta on estavem la Yuna i jo només hi havia una llitera un radiador i 6 forats pescables. Bàsicament, el puto radiador no era suficient potent per escalfar el fred que entrava perls forats, de manera que només la meitat superior de l'habitació quedaba escalfadeta...i claro, una mestressa és incapaç de dormir als llits de dalt...total, vaig dormir amb dos parells de mitjons, dos parells de pantalons, quatre capes al cos, sac de dormir, dues jaquetes, una tovallola, el gorro i la bufanda. La Yuna té la foto en qüestió i us prometo que quan me la passi la penjo perquè no té desperdici i prova tot el que us dic.


En fi. Sumant el que us he explicat més el fet de que no hem vaig rentar la cara ni les dents en tres dies, ni molt menys em vaig canviar de roba, i vem estar en contacte amb peix durant tota léstada es pot dir que quan vem tornar la gent sápartava al nostre pas. També podem dir que de debó va ser una experiència extrema que estic molt contenta de poguer-vos explicar...siiiii vaig sobreviure, i al final li vaig agafar el gustillo a això de seure davant dun forat amb una canya i meditar!!! Pescar? Els altres van pescar bastant...jo vaig pescar dos peixos que vaig haver de tornar al seu lloc, un perquè era massa petit i l'altre perquè era massa gran...diguem que la consciència em va quedar tranquil·la en aquest aspecte, encara que a vegades de nit em torna la imatge dels peixitos decapitats.

Aquest és el grupo (d'esquerra a dreta i de dalt a baix): BOB hostavi, NORECORDONORECORDO (amics Bob), JEROME hostpapi, YUNA, LALI, TOM hostiet.

bogetes i bogets...

Doncs si, he de dir que em sento totalment fracassada en la meva iniciativa d'enviar-vos regularment notícies meves. M´ha costat cinc mesos però ho he acabat acceptant. Tinc la sensació (i la certesa) de que n'escric pocs, de que us explico poc i de que tampoc us responc... així que he decidit canviar de mitjà i obrir un blog! No és que pretengui fotre-us el rotllo de la meva vida diària però si vull anar-vos informant de les cosetes destacables que em van passant per aquí i que sé que ja hauré oblidat quan torni a Barna. A més, a veure si em familiaritzo del tot amb el tema aquest del blog i us puc anar adjuntant alguna foto que altre.
Espero que la cosa no només quedi en bones intencions i espero també que vosaltres us animeu a participar-hi!!

Ale!